Hi ha qui diu que el cinema català està en crisi. Doncs millor! Què no hi ha diners? Cap problema! El talent hi és i les idees també.
Cada cop són més les productores que aposten per autors desconeguts o acabats de sortir de les escoles o facultats de cinema, i que tenen molt a dir. I no m’ho estic inventant jo, és un fet. Si s’accepta que la indústria catalana no compta amb gaires recursos, cal buscar noves estratègies per a fer-se un lloc en el mercat i en el panorama internacional.
L’exemple més proper el tenim en El camí més llarg per tornar a casa, del director Sergi Pérez. La peça, realitzada gràcies a una campanya de micromecenatge, va ser guardonada amb el Premi Gaudí a la millor pel·lícula catalana. Ara no es tracta de fer grans pel·lícules, sinó d’explicar grans històries. I penso que això és el que fa gran a una pel·lícula sigui quina sigui la seva procedència.
Abans que aquesta, trobem destacables antecedents low cost d’autor com Les amigues de l’Ágata, treball de final de carrera que va molt més enllà d’una obligació acadèmica i que fou dirigida col·lectivament per les joves Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius, Marta Verheyen. El documental La plaga, de Neus Ballús o els 10.000Km de Carlos Marques-Marcet en són dos exemples més. Totes elles, a banda de la seva nacionalitat, comparteixen el mèrit d’haver estat vistes, premiades i ben acollides en festivals internacionals de renom. I si algú ha marcat un fort precedent en aquest camí de fer-se veure en circuits alternatius ha estat el ja veterà Albert Serra.
Al meu parer, la indústria cinematogràfica catalana no te pressa. I ben fet que fa. El que s’està produint ara donarà els seus fruits el dia de demà. La millor manera de garantir el futur i el prestigi del cinema veí és apostar per les històries, no pels artificis. Pel talent i no pels grans noms. D’aquesta manera també es produirà un canvi generacional que, des de fa anys, el cinema català demanava a crits.
Un article d'Hèctor Mas, director del Festival Ull-Nu
Comparteix:
