La setmana passada vaig passar a prop de la nova estació d'autobusos que es posarà en marxa aviat i em va sorprendre l'estructura que s'ha aixecat. Vaig pensar que ja era hora de tenir una estació com cal en un país que viu del turisme i, mentre passejava, recordava la primera vegada que vaig venir a Andorra, en un autobús que em va deixar de nit, en un carrer fosc i amb la sensació de trobar-me al mig d'enlloc.
El meu viatge per la memòria ja comença a tenir un recorregut. Fa sis anys que vaig trepitjar per primer cop aquest país pirinenc. I tot i que és el lloc on he decidit viure, no deixo de veure'l amb una mirada de sorpresa unes vegades i de curiositat unes altres, amb els ulls ben oberts d'algú que arriba de fora, en el meu cas de molt lluny -sóc de Mèxic-, i que se'l va fent seu de mica en mica.
Abans de conèixer la meva parella no situava on era Andorra. He de confessar amb una mica de vergonya que no sabia ni que existia. Si ara faig un esforç per reviure les classes de geografia al col·legi amb l'interminable llistat de països i els mapes del món que havíem de dibuixar i pintar amb colors, no recordo que ens parlessin del petit país que hi ha entre Espanya i França.
Per això, no oblidaré mai aquella primera vegada pujant en bus. La vaig viure com una gran aventura, em sentia com l'exploradora d'un territori que, per a una mexicana com jo, tenia un toc d'exotisme. Fantasiejava amb un viatge a una mena de Lil·liput. Pel que havia sentit, anava a un país envoltat de muntanyes, on la neu ho pinta tot de blanc, on tenen una Constitució molt més jove que jo, on la gent viu en parròquies i tothom es coneix, on no arriba el tren, amb turistes que van a esquiar i a comprar tabac, amb una població que podria ser la de qualsevol barri de la Ciutat de Mèxic i que pots travessar de frontera a frontera en només mitja hora.
Amb totes aquestes fantasies de terres llunyanes al cap vaig pujar al bus. Havia decidit donar una sorpresa a la meva parella, ja que fins aleshores només ens havíem trobat a Barcelona, on jo vivia. Sense cap informació de com arribar-hi i sense dir-li res, vaig buscar els horaris dels autocars que sortien de l'estació del Nord. A les cinc de la tarda n’hi havia un i vaig pensar que em quadraria perfectament l'hora d'arribada.
Però ningú em va dir, i jo no ho vaig demanar, que aquest era el recorregut més llarg perquè feia parades en tots els pobles. El viatge se'm va fer etern. Entre somnis veia com ens aturàvem poble darrere poble, mentre els passatgers baixaven i pujaven i la nit guanyava el rellotge. Els revolts i el paisatge eren l'escenari perfecte del viatge a la fi del món. L'aventura anava creixent.
Al final del trajecte, els quatre gats que encara viatjàvem vam baixar de l'autocar. M'esperava una estació més o menys gran, il·luminada, amb botigues, un punt d'informació, mapes i gent. Però el bus ens va deixar gairebé al mig del carrer i va desaparèixer. L'oficina de venda de bitllets estava tancada i la poca gent que havia arribat amb mi va marxar de seguida. En pocs minuts em vaig trobar sola, de nit, en un carrer solitari, amb la meva motxilla a l'esquena, morta de fred amb un jersei no apte per la muntanya i sense idea d'on anar. I ja era massa tard per buscar la meva parella a la feina. Quina rebuda! Sortosament, l'aventura es va acabar amb unes vistes des de Sant Miquel d'Engolasters de la vall il·luminada, que em va captivar.
Ara que faig la vista enrere, noto com ha canviat en aquest temps el país que m'ha acollit. Veig com es va transformant i amb alegria descobreixo que el nou edifici de l'estació de busos va prenent forma. Estic segura que donarà una benvinguda molt més càlida a qualsevol altra boja desinformada i que no deixarà ningú més amb la sensació de solitud amb la qual em vaig quedar aquella nit de tardor, fins que vaig trobar-me amb el Joan.
.jpg)
Sac-Nicté García és Una pelegrina a Andorra, responsable de Produccions Pelegrines
Comparteix:
