Canal web: la programació alternativa d'Andorra Difusió

Obrir en una altra finestra

ATV En Directe

Obrir en una altra finestra

Au, nena, vés amb la mare! Capítol 3: Les guarderies

Au, nena, vés amb la mare! Capítol 3: Les guarderies

El subcomandant Pol es manté, seriós, a la seva cadira, m’ha demanat que no encengui massa llums, la penombra ja li va bé. Tot i així s’ha preocupat de si jo podria escriure amb tan poca llum, li he dit que gravaria la conversa, que no em molestava pas la foscor i que si estava preparat. “Per on començo?” “Pel principi si no és molèstia” s’acosta al llindar de la cadira, posa els peus ferms a terra i amb la mà s’espitja els ulls com si volgués girar-los cap al racó del cervell on neix la memòria. “Com vostè vulgui…” agafa aire a poc a poc com si hagués de cantar una ària de Puccini o fer una immersió a pulmó. 

“Sempre paràvem abans per recollir la Martina, però aquell dia no. El meu pare em va col·locar bé la bata, em va donar la bossa amb l’esmorzar i em va animar a recórrer la distància que hi havia del cotxe a la porta tot sol. Vaig ser valent i ho vaig fer. A la porta m’esperava la senyoreta Pilar amb el seu somriure perenne i els seus cabells del color del cel de tempesta recollits de manera impecable. Passar per la classe dels Dofins a primera hora és un martiri, només es senten planys, gemecs i plors… i aquella olor que se’t clava a la pituïtària i no marxa ni que esnifis pots i pots de Nenuco. És una sort que la classe dels Coales estigui al primer pis tot i que els 19 graons es fan una mica feixucs per a les meves cames.

El Marc, el Roc i l’altre Pol m’esperaven, com quasi sempre, al costat del tobogan de plàstic groc. El Marc estava fet pols, no havia dormit en tota la nit, la tossina, els mocs i la febre no ho havien permès, ell no volia venir li feien mal les cames i tenia aquella sensació tan estranya a la pell, però la seva mare li havia enxufat un “xute” de Dalsy i ara, a banda del dolor, portava una moto considerable, no podia parar de transportar les peces del Duplo d’un lloc a l’altre.

La mare del Marc no pot arribar ni un minut tard a la feina i els seus avis viuen a Alcanar i no poden pujar a cuidar-lo sempre que volen. Al Roc no li venia de gust gatejar, ni fer la croqueta. A mi tampoc m’ha agradat mai, de fet, vaig aprendre a caminar abans de gatejar però això no té cap importància per a la història que estic explicant. El Roc tenia la lluna posada en mode destrucció i en comptes de passar per dins el tub hi va saltar a sobre quan hi passava la cursi de l’Eugènia. La mestra de psicomotricitat intentava fer enraonar el Roc mentre provava de consolar el plor exagerat de la drama queen número 1 de la classe dels Coales. Tot sense perdre el somriure ni la mesura. La resta de la classe seguia passant pel tub com si els aldarulls no els importessin.

Més tard, al pati, la monitora i les mestres dels Cangurs i dels Coales no paraven de cridar noms i dirigir el trànsit per les quatre atraccions mal comptades d’aquella explanada meitat de ciment meitat de cautxú. Recordo que aquell dia vaig pensar que els nostres pares facilitaven moltíssim la feina a les mestres posant-nos monosíl·labs per noms. No voldria perdre el fil… tornant del pati teníem classe de música i a l’aula ens esperava la Martina amb un guix al braç esquerre. Vaig acostar-me i vaig provar de tocar-li el guix però em va retirar el braç ràpidament. Als seus ulls es reflectien a parts iguals el dolor passat i la por a tornar-lo a patir, estava irreconeixible.

El professor de música és un noi molt simpàtic amb ulleres i els cabells arrissats, però aquell dia havia vingut una noia prima, només de la part de dalt, i amb ulleres a sota uns ulls massa petits i massa junts. Ens va fer un joc on havíem de interpretar un fragment d’una cançó de les que sempre ens fan cantar. Quan li va tocar a la Martina aquesta no va voler cantar. La professora amb veu repipi li insistia al·legant una timidesa que la Martina ni té ni ha tingut mai. Al final la Martina va cedir a la insistència i, per darrere els llavis i sense esforçar-se massa perquè sonés dignament, va cantar el fragment de la cançó proposada. Tot hagués pogut acabar aquí si no fos perquè a la senyoreta se li va ocórrer dir, en veu alta i d’una manera tan repugnantment condescendent: ui quina veueta tan petiteta i poc afinadeta.

Això sí que no! La Martina té la veu més bonica de tota la Llar del Menairó i va ser de les poques que va poder afinar una cançó molt difícil que ens va portar l’antic mestre. No sóc una persona de gaires paraules i no tenia les eines suficients per expressar la meva indignació així que em vaig aixecar del terra, tot trencant la rotllana, em vaig dirigir cap a la mestra i ,sense deixar de mirar-la als ulls, li vaig fotre una queixalada a la galta dreta. El crit i l’empenta que em va donar va provocar que la bèstia adormida es despertés i, de cop, tota la classe es va abalançar contra ella per colpejar-la, mossegar-la i insultar-la. En certa manera aquelles personetes alliberaven tota la tensió acumulada durant un dia aparentment divertit però esfereïdorament monòton i dirigit.

La mestra em va culpar a mi d’instigador de la revolució. La direcció de la guarderia es va posar en contacte amb els pares i ara estic expulsat.” Fa una pausa per beure d’un got especial ple de llet vegetal, “estic marcat de per vida”. Anys després de fer aquesta entrevista va néixer la meva filla i un dia mentre la bressolava em va venir la història al cap i li vaig prometre que mai la portaria a un lloc com aquell.

Perdoneu la bretolada, volia parlar de les guarderies i el perquè no hi portem la nostre filla. Però no em venia gens de gust fer un manifest a favor ni en contra d’un servei molt necessari avui en dia i he volgut jugar una estona. Mai he dubtat de la importància de la bona feina de molts professionals que s’encarreguen de criar de manera amorosa els fills dels altres. Sempre tindran el meu reconeixement. El problema real, i el més angoixant en la societat que ens tenen muntada, és que per a molts pares portar o no la seva progènie a la llar d’infants no és una elecció.

El papa s’està posant massa estupend i reivindicatiu, no em facis massa cas… au nena vés amb la mare!

Un article de Toni Gibert, compositor i pare primerenc

Comparteix: