D'un en un, de cent en cent

Me'n ric sense dissimular dels auguris funestos del "Video kill the radio star" o dels que diuen que internet mataria la ràdio. Mai no s'ha escoltat tant. Ni en directe, ni, ara que es pot, a la carta. Dia mundial d'una ràdio amb la que sempre hi pots comptar. Que ens informa, ens distreu, ens commou, ens empipa, ens agrada, ens indigna... Una ràdio que ens acompanya quan ens llevem  i anem a la dutxa. Quan portem els nens a l'escola, quan fem cua anant a treballar, al bus, quan fem feina a casa, a l'oficina, al carrer... Quan anem a dormir. Que fa menys llargues les nits d'insomni, més suportables les jornades de baixa. Una ràdio que busquem com a altaveu informador de primera línia, d'infanteria, quan passa alguna desgràcia. Una ràdio que, i sense cap mena de dubte crec que és el més important, fa companyia. Sensacions i emocions. Alegries i penes. Vivències i somnis. Vida, en el fons.

S'atribueix al mestre Iñaki Gabilondo la frase que diu que "els oients es guanyen d'un en un, i es perden de cent en cent". És, us ho puc assegurar, tota una filosofia de vida, un manament obligat, per aquells que ens hi dediquem. I després de molts anys puc afirmar, i trepitjant fort, que qui no tingui aquest pensament com a leitmotiv de capçalera, no ho està encarant com cal. Una frase que no diu de forma expressa, però que parla del respecte a qui està a l'altra banda. Aquell que no veus, però que intueixes. L'oient. L'audiència. Poca o molta. Un o mil. Els còmplices. Els que es lleven, es dutxen, porten els nens al col·le, feinegen a casa o al despatx i que t'escullen per anar fent.  Per anar fent i fent-nos companyia. Perquè qui està al micròfon no sap, la majoria de vegades, en quines circumstàncies t'han triat.  Ni com, ni per què.

En una època passada, just al contrari d'ara mateix, vaig treballar molt tard a la nit. De matinada, vaja. Quan l'espai/temps fa que la ràdio es torni més íntima. Més pròxima. Una senyora, un dia, i jo estava amb la guàrdia baixa, ja que estava comprant, llista en mà, en un gran magatzem, em va reconèixer per la veu i em va dir: "No sap la companyia que em fa". Amb el temps, m'he adonat que mai en la vida em podrien fer un elogi millor. Infinitament més gratificant que si aquesta senyora hagués dit que bé que ho fa o com m'agrada el seu programa. Simple. Ras i curt. "No sap la companyia que em fa". Em vaig quedar clavat. Fa molts anys d'això i només vaig saber deixar anar un tímid gràcies.

Un gràcies que voldria fer-lo meu ara mateix. I adreçar-lo als meus companys de la casa i de tots els mitjans del país, elles i ells en la majoria de casos, molt bons amics, que tenen amor per aquest mitjà fantàstic. Que viuen ràdio, que respiren ràdio. Que saben i actuen de forma conseqüent amb allò de "un en un, i cent en cent". I als còmplices, els propis i els aliens. A tots. Perquè la ràdio sempre hi ha estat, hi és i hi serà. La ràdio és compartir. I compartir és cosa de tots.

Un article del director i presentador del programa d'RNA Ara i Aquí, Àlex Lliteras

Escolta'l aquí: