Aprofitem la parada i pensem?

Aprofitem la parada i pensem?

S’han omplert pàgines i pàgines sobre aquesta qüestió però res canvia aparentment. Aquesta crisi ens ha fet quedar a casa. Així se’ns va demanar i així s’ha fet durant setmanes, unes setmanes on hem pogut veure el món parat: silenci, aire net, carrers sense vehicles, obres parades.

Personalment he perdut una persona estimada per causa directa d’aquest virus i en termes globals, aquesta situació ha conformat una enorme tragèdia en vides humanes i amb conseqüències desastroses a nivell social i econòmic. Això no obstant, alguna cosa bona ha sorgit d’aquest silenci i una d’elles ha estat una reflexió sobre on volem anar, que s’ha canalitzat a través de múltiples escrits als diaris de gent que vol dir la seva, de manifestacions públiques en xarxes socials, d’iniciatives de canvis en plataformes web i de cartes obertes als nostres representants polítics.

Aquesta parada general ha de servir per reconduir la situació i per cercar nous rumbs. Com una parada en el camí. Repensar en termes de creixement i de mobilitat sostenible, en la recerca del producte de proximitat i d’una certa sobirania alimentària i energètica. Són moltes les accions que es poden emprendre per retrobar l’equilibri perdut.

Molts creiem que això no pot continuar així, per respecte a les futures generacions. Actualment, el silenci ja ha deixat pas al soroll, als vehicles, al fum i a una posada en marxa fulgurant de la construcció. Com explicarem als nostres fills que hem canviat natura per asfalt? És trist veure com degradem constantment el fons de vall i com ens mengem les faldilles de les muntanyes. Un marc legal poc conservacionista, juntament amb interessos de propietaris i d’especuladors que no jutjaré, i de tota la indústria de la construcció, estan tenint conseqüències desastroses per a l’entorn. En lloc d’això, aquest sector –el de la construcció– no es podria centrar en l’harmonització urbanística i del paisatge? Homogeneïtzar façanes, dotar d’un cert atractiu el desastre que es va dur a terme durant la segona meitat del segle passat o treballar per millorar l’eficiència energètica i caminar cap a les energies renovables?

D’altra banda, un altre gran problema a Andorra continua sent la mobilitat. Alguns diuen que a Andorra som massa gent, però el problema de fons és que ens movem malament. Ens intoxiquem a diari quan ens movem amunt i avall, un punt autodestructiu difícil d’entendre si t’ho mires des de fora. La pregunta és: per què no fem alguna acció contundent d’una vegada per totes? Per exemple: per què no es fa una aposta valenta per recuperar i adequar els camins rals com a eixos vertebradors còmodes i ràpids com a alternativa real i viable als cotxes? No podríem ser pioners a recuperar una xarxa que comuniqués totes les parròquies pels fons de vall? Que siguin pràctics, que s’hi pugui circular amb bicicleta, de fàcil accés, amb punts per parar i gaudir de l’entorn, segregats de les carreteres i ben comunicats. Els pendents ho permeten i més en temps de bicicletes elèctriques. No crec que sigui una utopia una mobilitat molt més sostenible basada en una xarxa de camins i amb un servei de transport públic entès com una prestació més d’un estat social, amb la lògica de l’educació i la sanitat. Cada persona que camina, que es desplaça amb bicicleta o amb patinet o amb clípol col·labora a millorar la situació així com la salut pròpia i la dels altres. La mobilitat elèctrica sembla una bona alternativa, encara que de moment sembla que planteja molts dubtes.

Les carreteres han tallat camins que han desaparegut sota els seus fonaments, és la metàfora del suposat progrés. Una de les primeres setmanes després del desconfinament, vaig provar de baixar pel camí ral de la Massana cap a Escaldes, em vaig trobar un cartell que informava que el pas estava tallat per ser massa estret i no poder garantir el mínim de distància entre persones, en el context de pandèmia en què ens trobem. Llavors, com em desplaço si vull evitar engegar el meu vehicle a gasoil? Agafo el clípol. És el que vaig fer i més que un clípol, era una llauna de sardines amb una densitat de persones pròpia d’una pista de discoteca, un lloc molt pitjor per a la transmissió de virus que no pas el camí ral. Una paradoxa que vaig trobar incoherent. Tant per tant, per què no reobrir el camí i demanar a la gent una conducta responsable. Més enllà de l’ús lúdic i esportiu, els camins són vies construïdes a l’origen perquè la gent s’hi desplaci i això darrer sembla que està totalment oblidat.

Representants del poble, escolteu aquesta remor que cada cop es fa més present i sigueu valents. Parem de maltractar el territori, de projectar passarel·les, telefèrics i aeroports, parem de destruir el fons de vall. Fons de vall on molts edificis agafen el nom del que han destrossat com ara mollera, prat, pleta o cortal, una malaurada demostració de cinisme sota el meu punt de vista.

Es tracta de mesures que poden canviar la visió del nostre petit país i construir una imatge exterior de país respectuós amb el seu medi i fomentar el turisme que tant busquem i necessitem, un turisme dit –de qualitat que vingui a gaudir d’un país modern, amb serveis i infraestructures a l’alçada, però amb un patrimoni natural ben cuidat i conservat. Si no en fem una gestió responsable, penso que el nostre futur econòmic encara tindrà més interrogants. He crescut en aquestes valls i em dol observar com deixem que aquest llegat tan cuidat fins fa alguns decennis se’ns escoli entre els dits. Urbanitzacions noves arreu quan una part important del parc immobiliari es troba buit, boscos desapareguts i destrucció del territori.

No és hora ja de crear un marc legal més conservacionista? Ens hem de carregar el país sencer per adonar-nos que no es pot créixer per sempre? El que exposo és una opinió personal, no pretenc tenir la raó absoluta, però sóc conscient que és una opinió latent compartida per molts habitants d’Andorra. La vertadera “andorranitat”, terme sentit darrerament al Consell General en temps de pandèmia, hauria d’estar marcada per l’amor al territori i a la gent que hi viu, no per vendre i créixer, omplir butxaques i destruir el que calgui.  

 

Un article de Joan Vilana

 

Comparteix: