ATV En Directe

Obrir en una altra finestra

Canal web: la programació alternativa d'Andorra Difusió

Obrir en una altra finestra

La necessitat de ser reconeguts i demostrar que som els millors

La necessitat de ser reconeguts i demostrar que som els millors

La síndrome de Keiserens nye Klæder (KNK d'ara endavant) neix de la necessitat de sentir-se únic i especial. En algun moment integrem en el nostre repertori de necessitats vitals un element que condicionarà el que pensem, sentim, decidim i vivim: la necessitat de ser reconeguts per l'exclusivitat d'alguna cosa que ningú més té.

"Només les persones dignes podran veure el teu vestit." Guido i Luigi eren dos estafadors que sabien treure partit de la necessitat de reconeixement i de superioritat de les persones. En aquest cas, la víctima escollida va ser un emperador necessitat d'admiració que buscava alimentar el seu sentiment de superioritat.

Aquesta meravellosa faula de Hans Christian Andersen  em va impactar molt de petit.  Anys més tard, mentre visitava la seva casa natal a Odense, va tornar a mi la història del vestit de l'emperador per donar-li forma a un concepte psicològic que havia observat recentment i posar-li un suggerent nom: la síndrome de Keiserens nye Klæder.

Però, com sé si pateixo la síndrome de Keiserens nye Klæder (KNK) ?

Sempre és més fàcil veure la palla en l'ull aliè, per la qual cosa molt possiblement tinguis identificats algun KNK. No obstant això hi ha un marcador clar de la síndrome de KNK: la necessitat compulsiva de demostrar un estatus de superioritat.

Sigui d'una manera subtil i elegant o explícita i evident podem veure-ho per tot arreu. En el directiu o directiva que necessita tenir el millor cotxe de l'empresa i en la recepcionista que necessita tenir el millor bolso del torn. Mai oblidaré una visita a una empresa en la qual el meu interlocutor va desplegar tot un repertori de gadgets de pell i tecnològics davant meu a manera de declaració de béns i estatus.  No tens PDA?  Em va preguntar... Sí, vaig respondre... Quan la necessiti la trauré de la maleta, vaig pensar... Corria l'any 1999 o 2000...

Quines conseqüències té?

Doncs, bàsicament, quatre conseqüències nefastes.

La primera és que acabes fent un munt de coses sense sentit, com ara cedir a qualsevol tipus de proposta sempre que et faci sentir important i exclusiu, canviar de mòbil cada vegada que apareix un model nou tot i que el teu funcioni perfectament, comprant imitacions de productes exclusius i cobejats ja que no tens el poder adquisitiu per comprar l'original o escollint aquell producte o peça que demostri allò que vols comunicar tot i que no t'agradi especialment. I això en l’empresa és especialment perillós ja que no paga ell sinó l’empresa i el seu pressupost.

I d'aquesta conseqüència depèn la segona: la necessitat de consumir tot allò que ens faci sentir únics i especials sigui al preu que sigui. Comprem, consumim i encarreguem projectes compulsivament esperant trobar la seguretat i el reconeixement que necessitem;  fet que suposa una fal·làcia ja que una vegada que disposem de l'objecte tan desitjat i pel qual hem pagat tant, ens adonem que hi ha una altra persona que el té i que ha sortit un objecte encara més guai, millor o més  nou que el nostre, per la qual cosa aquesta aparent sensació de benestar és absolutament efímera.

La tercera de les conseqüències és que ens passem el dia competint, la qual cosa és molt cansat. Hem de ser els millors en tot, córrer més que la resta de companys de l'oficina, estar a l'última, conèixer l’afterwork més cool, tenir el must de la temporada, gaudir de les millors vacances i complir així una infinitat de reptes autoimposats per demostrar i demostrar-nos que som els millors en alguna cosa.

Finalment, quan no podem ser el millor, acabem per autoenganyar-nos per poder compensar la frustració provocada per l'incompliment de les nostres expectatives irreals, les que nosaltres solets ens hem imposat. És difícil acceptar que ets una persona mitjana -que no mediocre- per a algú que creu que ha de destacar i ser el millor. Tota aquesta frustració cal gestionar-la i no hi ha millor opció que l'autoengany.

Què puc fer per superar la síndrome de Keiserens nye Klæder?

Superar la síndrome de KNK no és tan complex com sembla. Començarem per desaprendre la manera que tenim de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb el món per poder aprendre un nou model de relació més sa i constructiu en el qual la competició quedi bandejada.

Seguirem ajustant les nostres expectatives. No necessitem el reconeixement de les persones que ens envolten, ja que en realitat, aquest reconeixement és aparent, interessat i efímer. Hi ha tota una gran indústria de satisfacció de la necessitat de reconeixement i estatus que s’encarrega de dissenyar-te un vestit millor que el de l'emperador.

Sí, ja sé que necessites aquests 50 cavalls més de potència, aquests 2 megapíxels més de qualitat d'imatge o aquesta polzada i mitja més de pantalla a tot color... Però potser, si t'ho mires detingudament, podràs veure que en realitat l'única cosa que necessites és recalibrar les expectatives que tens sobre tu i la vida aspiracional que tens en ment.

Treballa la teva autoestima. Guanya en autoestima de tal manera que et sentis segur siguis on siguis i tinguis el que tinguis. La teva seguretat resideix en el mateix calaix en el qual guardes l'autoestima. Treballa el concepte que tens de tu mateix partint des de l'autoacceptació i el coneixement de les teves virtuts i limitacions.

Elabora un pla de prioritats, un full de ruta vital que et proporcioni un marc per poder prendre les teves pròpies decisions així com discriminar allò que és important per tu i els teus objectius del que no ho és.

Desterra el reconeixement i l'estatus de la teva escala de valors. No hi ha manera més fàcil de manipular-te i de treure partit de les teves mancances en matèria de seguretat, autoestima i ego. La necessitat d'estatus et converteix en una persona fràgil i vulnerable, una diana perfecta per a persones com Guido i Luigi.

Finalment accepta't tal com ets. Ets un compendi de virtuts, una meravella de la naturalesa, un prodigi que no necessita ser acceptat. Viu segons les teves prioritats i necessitats. Sí, la clau està en la paraula 'teus'. Defineix objectius vitals i concentra't a treballar per aconseguir-los i gaudir-ne independentment de l’aparent reconeixement de les persones que tens a prop.

Un article de Tomàs Navarro, psicòleg.

 

Foto de portada: Pexels (llicència)

 

Comparteix:

3.227.249.234