Fa dues dècades que treballo com a consultor d’empresa i gran part d’aquest temps l’he dedicat a ajudar persones i equips a prendre decisions. Quin tema! He vist com es cometien els típics errors, però també he estat testimoni d’autèntiques barbaritats amb el conseqüent fracàs, mai acceptat i molt ben dissimulat. I és que som autèntics genis de l’art d’amagar les conseqüències de les nostres males decisions.
De fet aquest és un dels problemes a l’hora de prendre decisions. Recordo el cas d’un CEO, però dels de veritat, no d’aquells que posen al LinkedIn que són CEO d’una empresa de tres persones. Doncs aquest CEO volia implantar un sistema de gestió a tota l’empresa abans del setembre d’aquell any. Tothom, equip, assessors i fins i tot els consultors del sistema en qüestió, li ho van desaconsellar. De res va servir l’advertència ja que després de gairebé paralitzar l’empresa durant tres mesos per fer aquest projecte i pagar un sobrecost desorbitat, al setembre es va llançar el nou sistema de gestió amb un bloqueig total de l’empresa.
El resultat va ser clar, tornar a començar de nou, un cabreig monumental de tot l’equip i un sobrecost de sis dígits. “Quin greu, no he pogut dormir en tota la nit, però bé, són coses que passen”, va dir en la reunió del consell d’accionistes i a l’endemà tornem-hi que no ha passat res.
Saps què li va passar al CEO? Doncs res. Sí, aquest és un dels factors més importants en la presa de males decisions: les conseqüències de l’error. Si a tu no et passa res i per res entenem una afectació econòmica o legal, doncs prendràs les decisions a la babalà. Si aquest noi hagués hagut d’assumir els sis dígits de sobrecost, molt possiblement, hagués fet més cas als consultors que al seu rampell.
En un entorn d’empresa -o d’organització de persones com ara un govern, una associació o una fundació- les conseqüències de les males decisions queden dissoltes, cosa que no passa a un autònom o a un particular. Als autònoms, assumir un sobrecost ens motiva a buscar un hotel més econòmic, a analitzar millor les dades que tenim o a no precipitar-nos impulsivament.
Molt bé, passem al segon dels elements que més problemes provoca en la presa de decisions: l’ego. Sí, has llegit bé, no estic parlant de la joguina danesa de construcció amb blocs, no. L’ego és una moneda de canvi que saben gestionar molt bé els comerciants, consultors i empresaris espavilats. El mecanisme és molt fàcil de descriure. Si prens aquesta decisió, si compres el meu producte o si em fas cas, et faré una pujada d’ego, et faré sentir especial, llest, tot un triomfador... I quin ego es podria resistir a una oferta magnífica? Doncs, cap ni un! Coneixeu el famós conte d’Andersen del vestit de l’emperador? Doncs d’això es tracta. Mira, en el proper article prometo desenvolupar amb més detall aquest concepte de l’ego a l’empresa.
Seguim. Recordo el cas d’una persona que volia comprar una empresa no fent cas de les dades dels informes que el seu equip havia recopilat. El resultat va ser un clar fracàs que va quedar dissimulat pels resultats de les resta d’empreses del grup. Costa acceptar un error, encara més si es pot amagar fàcilment.
L’error d’aquesta persona va ser donar més valor a la seva intuïció que a les dades. Benvolguts, la intuïció no es màgia que divinament sap què ha de fer. La intuïció no és ni més ni menys que un procés de pensament molt ràpid que al no passar per una estructura del nostre cervell que es diu nucli piramidal, es fa de manera inconscient.
Què passa? Que si penses bé, la teva intuïció serà bona, però si penses malament, com esperes que sigui la teva intuïció? Dolenta. Afortunadament, per això estan les dades. Sí, molts dels errors neixen d’una sobrevaloració de la nostra capacitat d’anàlisi.
Va, només ens queden quatre errors més i ja ho tenim tot sobre la taula. Al nostre top d’errors hi trobem la pressió que fa que ens precipitem. Les presses mai són bones conselleres. De fet, desconfia de tothom que et pressioni per prendre una decisió.
Analitzar requereix temps i si no et permeten tenir-lo és per algun motiu. Quan ens collen o ens collem, que de vegades ens ho fem tot solets, sempre decidim pitjor. Sempre. Pensa que excepte en temes de vida o mort, no sol haver-hi tanta urgència real i, en cas d’urgència real o fins i tot vital, el que hem de fer és fer-ho ràpid, no malament. És a dir, cal seguir totes les passes, sense saltar-se’n cap, però de pressa.
Seguim amb el top three, la por. Sí, ja la tenim aquí, la por, aquesta mala consellera. La por ni és bona ni és dolenta, és el que és, necessària per poder seguir vius. Ara bé, quan aquesta por és excessiva, difusa o poc definida, ens paralitza i ens fa prendre decisions pitjors, tot contaminant el nostre procés d'anàlisi. Quan tenim por alterem la valoració de probabilitats de tal manera que donem més probabilitat d'ocurrència a allò que ens fa por i acaba condicionant la nostra decisió.
Exactament igual que la por funciona el desig, però a la inversa. El desig és una gran font d’error ja que ens fa creure que la probabilitat que passi el que desitgem és més alta, esbiaixant així la nostra decisió. Un exemple clar del paper del desig, el top two, en la nostra presa de decisions el podem observar cada cop que anem a comprar loteria. No hi ha ningú que compri loteria pensant que no li tocarà, tothom pensa que aquest cop sí que li tocarà, precisament, és el desig qui parla, no la capacitat d’anàlisi.
I finalment tenim el top one dels errors, el més freqüent, el més habitual: la comoditat! Sempre triem l’opció més còmoda. Recordo el cas d’un director financer d’una gran empresa. Tenia una vintena de cotxes de rènting per als directius. En un dinar informal vam parlar de diferents empreses de rènting. Ell no estava precisament en la més econòmica. En comentar-ho, em va dir que ja ho sabia, però que li feia mandra fer tot la paperassa per canviar d’empresa de rènting. Li feia mandra!
Mare de Déu! Ajunteu la mandra amb la facilitat per amagar les conseqüències d’una mala decisió o el fet que no has d’assumir les conseqüències del teu error i tindràs tots els elements necessaris per fer una tempesta perfecta.
Mira què bé! Ja sabem el motiu pel qual ens equivoquem, però potser és el moment de saber com fer-ho per prendre bones decisions. Doncs, mireu, hi ha un mètode molt bo que jo segueixo en totes i cadascuna de les decisions que prenc, ni que sigui prendre un cafè. És molt senzill. Es tracta de seguir un petit procediment i estar atent als esbiaixos.
El primer pas és analitzar el context i és molt important fer-ho exhaustivament. He pres cafè? Estem al vespre? Tinc son? Es sentirà ofès el meu interlocutor si no el prenc? L’anàlisi del context es complex i hem de buscar les dades més fiables i vàlides possibles.
El segon pas és el valorar les alternatives possibles, però hem d’anar més enllà de les simples, fàcils o evidents. Normalment hi ha més d’una alternativa, però per poder valorar-les totes cal ser creatiu i exhaustiu un cop més. No limitis el teu procés, permet que alternatives variades vinguin a tu. Puc prendre el cafè, posar-hi llet, que sigui descafeïnat, amb gel, declinar la invitació o canviar-lo per un refresc amb cafeïna.
El tercer pas consisteix a valorar l’evolució a curt, mitjà i llarg termini de les nostres alternatives. Sovint ens fixem en el curt termini, recordes l’error per comoditat? Però saps què, doncs que les millors decisions solen ser incòmodes a curt termini, però bones a mitjà i llarg termini.
El quart pas consisteix a prioritzar les alternatives. Com que el meu context és que tinc son, però el cafè em fa mal, una alternativa serà que prengui te i si no en tenen, un refresc amb cafeïna i si no en tenen, un cafè amb llet.
El cinquè pas és deixar un temps per madurar la idea, uns segons, minuts, dies o setmanes, però aquest temps va bé per prendre perspectiva i revisar la decisió. Fins i tot pots demanar consell, això sí, sempre que no sigui vinculant. Inspirador, sí; vinculant, no. No oblidis que el teu interlocutor no coneix el teu context ni les teves prioritats.
Ara ja estàs en disposició de prendre la decisió. Analitza i valora si hi ha algun canvi de context i passa a l’acció. Al final em prendré un cafè amb llet. Estic a casa, escrivint aquest article, son les sis del matí, tinc la porta del balcó oberta, fa una mica de fresca i em ve de gust. Tema tancat. Sense ego, sense comoditat, sense por, sense desig, sense pressió i assumint el lleuger mal de panxa que pugui tenir. I tu? Com prens decisions?
Un article de Tomàs Navarro, psicòleg.
Fotografia de portada: Pixabay (llicència Pixabay)
Comparteix:
