Quatre manies a la feina

Quatre manies a la feina

Dilluns, nou del matí, arribo a la feina. Pujo a l’ascensor amb en Manel. Té la mania de portar un cafè de l’Starbucks. No li agrada el de l’oficina. O potser ho fa per marcar estatus. No ho sé. Deixo les coses, poso en marxa l’ordinador -que té la mania de trigar molt a arrencar- i vaig a treure un cafè de la màquina. Saludo la gent que està a la saleta tot fent el cafè. Em respon tothom menys la Maria. Té la mania de no saludar. Serà que dorm malament. Serà que és una maleducada.

Són les deu del matí i ja tinc la meva primera reunió. El meu cap ens toca el crostó a tot l’equip. Anem tard amb un projecte molt important per a l’empresa. Té la mania de voler-ho tot a temps. Serà que és una persona responsable. Què sé jo.

Convoco una reunió a les onze amb el meu equip. Els demano un pla de contingència per recuperar el temps que hem perdut amb el projecte tan important. És una reunió tensa. En Carles em diu que sóc massa exigent. Serà una mania meva.

Surto a dinar amb la Meri, la Sandra i en Jan. Fem un menú ràpid. Cadascú es demana un cafè diferent. No podem fer més combinacions. Que si llet de civada, que si sucre morè, que si en got, que si què sé jo. Mira que som maniàtics.

Torno a la feina. Algú m’ha agafat de la taula el meu boli Bic. No hi ha dret. M’empipo. Deu haver estat en Ramon. El vaig a veure. Té la taula plena de papers. En Ramon viu i treballa en el caos més absolut. Diu que creu que no el té. Tant se val. No el trobaria mai dins d’aquell desordre. Em diu que tot té un ordre a la seva vida, però que no és el mateix que el que té la gent. Discutim uns minuts sobre l’estètica de l’ordre i de l’ordre en si mateix. Faig la prova. Li demano un expedient, un informe i un clip. Ho troba tot a la primera. Convenim que és endreçat a la seva manera, però poc estètic.

De camí cap a la meva taula veig com la Tere es guarda el meu boli al seu estoig. Un moment, el torna a treure, li dona la volta i el torna a guardar. Però que maniàtica que és. La Tere ha de tenir tots els bolis de l’estoig disposats en el mateix sentit, amb totes les puntes mirant cap a l’extrem per on s’obre l’estoig.

És igual. Només és un boli. Vaig a l’armari de material. Agafo un boli nou. M’entretinc mirant per la finestra. La veïna del davant està estenent la roba. Observo que endreça les peces per mida. També posa les dues agulles de cada peça de roba del mateix color. Mira que som rarets. O potser originals?

Em poso al dia amb els correus. Tinc la mania d’imprimir-los tots. He de deixar de fer-ho. Ho sé, però és que em va tan bé. Algun dia deixaré de fer-ho. La noia de medi ambient m’està agobiant. Mira que és maniàtica. Total, al final, el paper es recicla.

Marxo cap a casa. Caminant. Odio agafar el bus. Comença a nevar. No m’agrada el bus. Em marejo. Això no és cap mania tonta, això està justificat. És per motius de salut i de benestar. Passo per davant del gimnàs. Giro la mirada. Darrerament tinc la mania de no anar-hi. Ja em passarà.

Segueixo caminant. Veig un forn nou. Fa bona pinta. Fa tant fred. Decideixo parar a berenar. Em demanen quin tipus de llet vull. M’és igual. Mira amb això no sóc un maniàtic. El qüestionari segueix per si vull tassa o got, el tipus de sucre i el tipus de cafè. Sec en una taula a prendre’m el berenar tranquil·lament. Repasso el dia. Reflexiono. M’adono que convivim amb les manies de les persones que ens envolten. Com si no tinguéssim prou amb les nostres! Algunes manies no estan tan malament, altres sonen a excusa. Crec que el problema no és de les manies de la gent, sinó de la tolerància a les seves manies.

Crec que algunes manies tan sols són un exercici de penques. Crec que d’altres manies només són un exercici de crítica aliena. Crec que tenim tantes manies com persones i que aquesta vida que portem fa que en tinguem cada cop més. Repasso les meves manies mentre torno caminant cap a casa. Avui no soparé. Em dutxo i me’n vaig a dormir, com sempre. Jo i les meves manies. En roba interior, sense mitjons, amb una escletxa de la persiana oberta, la porta ben tancada, un got d’aigua i un mocador a la tauleta, tapat fins als ulls, sobre el meu costat esquerre.

Obro un moment els ulls. Veig que hi ha un calaix de la còmoda obert. Em fa mandra tancar-lo. Estic molt cansat. Tanco els ulls. No puc dormir. M’aixeco i tanco el calaix. La meva dona té la mania de deixar calaixos, portes i armaris oberts; però diu que el maniàtic sóc jo, que m’entesto a tenir-los tancats. Torno al llit. Del costat esquerre. M’adormo pensant que tinc moltes manies i alguna obsessió. Somio que hi ha una manifestació davant de casa de totes les persones a les quals els complica l’existència les meves manies. Em desperto angoixat. Suant. Penso que la gent té manies pitjors que les meves. Em torno a adormir tranquil.

Un article de Tomàs Navarro, psicòleg.

Comparteix: