Ser pare o mare és, en algunes ocasions, una cursa d’obstacles. A la que ja hem agafat la tranquil·litat a això d’educar, després de passar l’etapa de l’enginyeria dels bolquers, els inesperats terrors nocturns, la caiguda de les primeres dents, les converses importants sobre el Pare Noel i els Reis Mags, arriba la preadolescència. El temps passa volant i, amb aquest pensament de melangia que es perd en un mar de dubtes i alguna por, arriba l’adolescència. En un vist i no vist. Esdevenint una de les etapes més importants de la persona tot i que, per a molts, és l’inici d’un gran repte.
La paraula adolescència prové del llatí “adolescere” que significa transició. Aquesta etapa està plena de canvis físics, emocionals i psíquics. L’adolescència és un moment on hem d’estar molt presents (que no és sinònim d’estar excessivament a sobre) i saber-los fer front.
Els adolescents entren en un moment d’emancipació mental, però no significa que la família deixi d’influir. És una etapa d’adquisició d’autonomia i on com a mares i pares hem d’agafar el rol d’espectador actiu. De fet, quan arribi aquest procés d’emancipació psíquica l’adolescent pot arribar a sentir, fins i tot, nostàlgia d’aquesta protecció paterna i materna.
A partir dels 13 (o abans) comencen els canvis en les noies. En els nois, entre els 14-15 anys. A partir dels 13 anys creix la sensació de ridícul i de venjança; preocupant-se, en excés, per la imatge corporal. De fet, és tal la influència que reben de la publicitat i dels mitjans de comunicació que, tot i tenir un aspecte físic bo, els genera molta inseguretat.
Serà feina nostra estar atents (sense complexos d’espies aficionats) en si hi ha canvis en els hàbits d’alimentació.
A la vegada, es tornen més crítics i receptius cap als altres amb una forta necessitat de trencar lligams amb el que fins ara han establert.
En aquesta etapa és important que recolzem i valorem les qualitats. Perfectes imperfeccions que els faran guanyar confiança. Acceptant-los com són, amb els seus defectes, però sens dubte potenciant les seves nombroses virtuts.
L’adolescència és una etapa “d’aïllament mental” i és possible que les relacions comencin a ser bastant tenses a casa i/o a l’escola. Amb discussions per qualsevol cosa.
Durant aquest procés cal acompanyar i que l’adolescent noti que a més de pares o mares som referents en comprensió i marquem el límit quan escaigui amb moltes (moltíssimes) dosis de paciència. I, sobretot, no us heu de contradir mai com a pares quan us toqui fer-ho; estigueu o no en parella. Recordeu fer un bon ús del diàleg entre vosaltres i cap a ells/es.
Al voltant dels 15 i fins als 18 és un moment on la identitat social (què penso dels altres, com els veig jo i com m’afecta el que els altres pensin de mi) cada cop es va definint més. Especialment dins del grup d’amics.
En aquesta etapa necessiten crear un “univers paral·lel” amb els seus on es sentin compresos i puguin vestir quasi bé igual, pensar igual, anar als mateixos llocs i escoltar, sovint, la mateixa música.
El grup d’amics és molt important per a l’adolescent i el de referència primer, la família, es debilita. En aquesta també arriba el moment més temut de voler sortir: discoteques, bars, concerts. En fi. Tot el que contempla l’oci i la diversió i que es pugui plasmar, pràcticament per complet i al moment, en una seqüència d’històries a l’Instagram on vosaltres, pares i mares, estareu bloquejats per a no poder-les veure. O no totes.
Dependrà del treball vers la confiança que s’hagi establert d’ençà que tenen ús de raó i del reforç positiu durant l’etapa de l’adolescència. Comentaris com: “m’estàs amargant; tu no en tens ni idea del que va la vida; allí tens la porta i si surts no tornis; com segueixis així seràs un desgraciat; quines ganes que tinc que creixis i marxis de casa; què he fet jo per tenir un fill així?, etc.” ho condicionarà. I no. No són exemples de límits.
L’adolescent desenvolupa una nova comprensió i perspectiva d’ell mateix canviant el seu tipus de relació amb els altres. Incidint, especialment, en la seva independència (presa de decisions personals), la seva pròpia percepció, la seva autoestima, en el seu comportament i en la seva seguretat.
Per a pares, mares, docents i familiars és una etapa feixuga però és clau el paper que desenvolupem amb ells per ajudar-los a forjar la seva identitat. Aquella que els definirà com a persones adultes i on també necessitaran els límits, sens dubte. I és que ser pares i mares comporta moments complicats. Però ho compensa (i molt) els bons instants que porta l’aventura d’educar i estimar.
Un article de Carles Perea, educador social, mestre i psicopedagog.
Si tens algun dubte i li vols plantejar al Carles, envia'ns un correu a web@rtva.ad
Fotografia: Pixabay (llicència Creative Commons)
Comparteix:
