ATV En Directe

Obrir en una altra finestra

Canal Web: la programació alternativa d'RTVA

Obrir en una altra finestra

Rivalitat i rendiment: una mala combinació

Rivalitat i rendiment: una mala combinació

Més de 20 anys d’experiència professional donen per molt. He vist amb detall els efectes que té la rivalitat en esportistes, empreses i fins i tot famílies, i puc dir que encara no li he trobat res de bo. Aparentment, esperem que quan provoquem una “rivalitat sana”, que es diu, millori el rendiment de les persones o els departaments que enfrontem. Però, mireu, aquí ja podem trobar dues pistes que ens indiquen que fomentar la rivalitat és una mala estratègia.

La primera pista és que si hem de posar la paraula "sana" per modular el significat de rivalitat, malament anem. La segona pista és la paraula "enfrontem".

Si perquè es doni rivalitat s’han d’enfrontar dues persones o dos departaments diferents, persones o departaments que lluitaran per un mateix objectiu, reconeixement, títol, benefici o recurs, se suposa que un se l’emportarà i l’altre es quedarà amb un pam de nas.

Doncs sí, tot i que de vegades potenciem la rivalitat com a estratègia per millorar el rendiment, el que és cert és que els seus beneficis són més que dubtosos. No he trobat cap estudi sobre això —tampoc m´hi he esforçat ni és l’objectiu— i el que aquí comento neix de la meva experiència professional. Alguns diran que és parcial; pot ser, però és real i adquirida treballant amb un ampli ventall d’empreses, des d’institucions financeres fins al gran consum, passant per organismes públics o empreses que cotitzen al NASDAQ, clubs esportius de renom mundial i esportistes de diferents federacions, i en uns 26 o 27 països diferents.

Dit això, el foment de la rivalitat, a la pràctica, acostuma a tenir conseqüències molt diferents de les esperades. Per començar, l’esportista, fill o treballador pren pitjors decisions, ja que un dels seus objectius serà desfer-se del seu rival. Quan un fa les coses per millorar o créixer tot és genial, es focalitza a produir i assolir els seus objectius; però quan una persona incorpora dins dels seus objectius desfer-se del seu rival, la seva orientació envers els objectius canvia. L’important, allò realment important per a aquella persona, no és assolir els objectius de l’empresa o club, sinó que el seu rival no els assoleixi.

Un focus erroni

Hi ha diversos estudis que ens mostren que moltes persones prefereixen que tant elles com el seu rival perdin, que no pas que guanyi el seu rival. L’equip ja no està focalitzat a guanyar, sinó en que el seu rival no guanyi, de tal manera que, en una part important del seu temps, recursos, atenció i capacitats cognitives, no està analitzant totes les opcions que té per obtenir un bon rendiment, sinó que està pendent del rendiment i els resultats del seu rival i, sovint, de què pot fer perquè el seu rival en surti perjudicat.

Fer que el teu rival perdi passa a ser una prioritat i, com a bona prioritat, guiarà el que pensem, sentim i fem. Sovint es prenen pitjors decisions, sovint s’assumeixen riscos innecessaris que acaben amb lesions en el cas d’esportistes, pèrdues en el cas d’empreses i accidents i problemes en el cas de la família.

Aquests riscos neixen de la mateixa pressió que ens imposem. No es tracta de fer-ho, es tracta de desbancar el rival. He viscut molt de prop les conseqüències negatives de la rivalitat. Recordo un club esportiu amb una profunda crisi després que un dels rivals fes un pas enrere i marxés a un altre club, recordo una planta de producció tancada gràcies a la brillant idea del director general de donar un any al seu equip per veure qui es guanyava el seu lloc un cop jubilat, també recordo com un gran laboratori farmacèutic perdia el seu millor producte per tal que una persona no tingués visibilitat i com una entitat financera deixava perdre una oportunitat única que deixava en millor posició un dels membres de l’equip de direcció.

De veritat, quan fomentem la rivalitat tots hi perdem, ja que quan no podem desbancar el rival amb mèrits propis, resulta molt més fàcil passar “al costat fosc” i fer servir tota mena d’estratègies poc ètiques, immorals o il·legals per deixar malament i fora de joc el rival.

Fomentar la rivalitat és buscar-te problemes amb els atletes, els equips o la família. Les trampes, mentides i estratègies tòxiques solen ser l’alternativa per a una persona desesperada que creu que està perdent en la seva carrera cap a un objectiu comú amb un rival. En realitat, és l’opció més freqüent, ja que és l’opció més fàcil.

Quan el talent es retira

Però, què acaba passant? Doncs que la situació es torna molt tensa i que apareix la coneguda resposta d’evitació. Un dels rivals marxa. I qui sol marxar? Doncs el més bo, el que té més talent, el més honest i el que té més projecció. Per què? Doncs per això mateix, perquè sap que té moltes alternatives. I al final què passa? Doncs que el club, l’empresa o la família es queda amb la mediocritat, amb el que fa trampes i el que ha estat més pendent de perjudicar el rival que d’assolir el seu objectiu.

El que té talent sap que es pot obrir camí, que té recursos i que no necessita fer mal a ningú, ni malparlar ni recórrer a conspiracions per guanyar-se la vida. El que es queda, sap que no té gaires més alternatives, i és per això que ha d’adoptar tota mena d’estratègies per no perdre la seva posició.

Així que, si m’acceptes, tant si portes un equip esportiu, dirigeixes una empresa, lideres un departament o formes part d’una família, mai, mai, fomentis la rivalitat. Sempre, sempre, sempre he pogut veure com la rivalitat té un final amarg.

Entenc que puguis pensar que és una bona estratègia per millorar el rendiment, però, mira, ara et parlaré com a expert en motivació que ha tret el primer llibre de motivació aplicada del mercat. La motivació que hi ha darrere d’una persona que reacciona a la rivalitat és la motivació de reconeixement, de vegades la por, i en tot cas està projectada per un ego que fa de motor. Tirar d’ego és una estratègia molt fràgil. És com una pujada de sucre, intensa però curta. Potser comences amb la idea de fer-ho bé, però a la primera de canvi passes a les trampes, les conspiracions i les mentides, o bé et retires.

La meva conclusió és clara. De fet, si et quedes amb dues conclusions, em dono per satisfet. La primera: si fomentes la rivalitat al teu equip, empresa o família, et quedaràs amb el candidat mediocre i perdràs el talent. La segona: mentre la gent està ocupada en les seves lluites i rivalitats, sigui atacant o defensant-se, no està produint ni rendint.

Un article de Tomàs Navarro, psicòleg.

 

Fotografia: Pixabay (llicència Piabay)

Comparteix:

34.200.252.156