Aquests dies he llegit un tuit bastant gràfic que deia el següent: "Si un home va borratxo i li roben el cotxe, és un robatori. Si un home va borratxo i el maten, és un assassinat. Si una noia de 14 anys va borratxa i la violen, els jutges diuen que no és una violació". El piulava Lucía Etxebarria.
Ho vam veure amb la primera manada, ho hem tornat a veure amb un nou cas a prop, a Manresa. I sembla que la culpa, un cop més, sigui de la víctima. "Perquè anava borratxa", "perquè anava sola pel carrer a aquelles hores", "segur que s'ho ha buscat", "alguna cosa hauria fet", "anava provocant", "mira com anava vestida"... Segur que ho has sentit i no fa gaire. Passa constantment en tots els nivells i des de multitud de vessants. Quina part no s'ha entès encara?
Afers Socials alerta que cal trencar amb els mites i estereotips al voltant de la violència masclista i que estan profundament arrelats, com minimitzar el problema, estigmatitzar les víctimes, disculpar els agressors i encobrir l'amplitud de la situació. I si et dic que una de cada tres dones ha patit violència física o sexual des dels 15 anys? T'ho creus, dubtes, relativitzes?
Malgrat les xifres, les manifestacions, la pedagogia i la informació, el dia a dia evidencia que cal reforçar el missatge. Preocupa especialment que no es distingeixin quines situacions tenen un component de violència. No cal que sigui una agressió física. En els casos de maltractament, l'agressió física és només la punta de l'iceberg. Abans ja s'ha produït el maltractament psicològic, capaç d'anul·lar la víctima, apartar-la dels seus éssers estimats i aïllar-la, fer-la sentir culpable de tot fins al punt de menysprear-se a ella mateixa i no saber com sortir-se'n.
I ens pot passar a totes, encara que creiem que som molt fortes o que tenim molt de caràcter, encara que siguem dones independents i amb formació, encara que creiem que "això a nosaltres no ens pot passar". Perquè passa. I aquí l'entorn té un paper clau en detectar que alguna cosa no va bé i ajudar la víctima a sortir del pou.
Per conscienciar d'aquest tipus de violència, la que encara no és tan explícita, Afers Socials va engegar una campanya adreçada als joves mostrant una sèrie de situacions amb el lema "No t'equivoquis, és violència" per incidir en conductes com la gelosia, el control, el xantatge emocional, l'assetjament, les pressions, la humiliació, els insults i el menyspreu. Perquè són formes de violència, algunes d'elles, fins i tot, normalitzades de manera que molts encara no ho identifiquen com a tal. La campanya posava èmfasi en l'entorn digital, on aquesta xacra troba un canal més per destrossar la víctima.
Cal remarcar que és violència masclista, repetir-ho i fer que el nostre entorn s'impliqui en la lluita contra els estereotips de gènere. Una molt bona iniciativa per aconseguir-ho ha estat la "Jornada Dona i Joventut",organitzada el passat octubre pels alumnes de Batxillerat.
Amb tot, continuen sent alarmants les dades de l'estudi que l'Associació de Dones va impulsar el 2016 entre alumnes de 15 i 16 anys. Mostraven que encara hi ha un important nombre de joves que pensa que la violència a casa és un assumpte de família i no n'ha de sortir, que en les relacions de parella és habitual que un s'enfadi si l'altre no fa el que aquest vol, que estan d'acord amb l'afirmació "si la meva parella no sent gelosia vol dir que no m'estima", que veia normal i habitual que la parella et controli les trucades i el Whatsapp, o que per tenir una bona relació de parella, la dona ha d'evitar portar la contrària a l'home.
Com et quedes? Què estem fent malament?
Al metro de París fa uns anys van haver de llançar una campanya per fer entendre de manera bastant explícita com ens sentim les dones en algunes situacions que tenen implícit un comportament violent. Per il·lustrar-ho van fer servir depredadors. I és que realment la sensació que sentim les dones és aquesta.
I encara hem d'escoltar expressions com "feminazi" quan intentes transmetre aquest missatge amb educació, pedagogia i posant exemples, encara patim com els estereotips es continuen imposant tot i la lluita per combatre'ls, i com es continua menyspreant la dona. Per aquest motiu el feminisme és més que mai una necessitat i s'ha d'entendre així. No volem ser com els homes, volem tenir els mateixos drets i oportunitats, i trencar els rols de gènere que ens impedeixen assolir-los. No és demanar tant, oi?
Em va impactar una situació que em va descriure recentment una persona propera. M'explicava que en una feina que havia tingut, un home amb càrrec de responsabilitat (cal remarcar-ho per la situació de superioritat jeràrquica) li havia etzibat en una discussió laboral quan ja no tenia més arguments professionals que no la considerava ni tan sols una persona. Dur, veritat?
La violència envers les dones o violència masclista -qualsevol dels dos termes està ben emprat- necessita visibilitzar-se potser d'una altra manera. Com a mínim mereix una reflexió. El missatge encara no ha calat amb la força necessària per eliminar una xacra que cada any suma més víctimes.
En aquests reportatges hem recollit els testimonis de dones que van ser víctimes de violència de gènere durant anys:
Recordes Ana Orantes? Va ser una de les primeres dones a l'Estat veí del sud a denunciar públicament que era víctima de violència de gènere. Dies més tard, el seu marit la va assassinar. La va ruixar anb benzina i la va cremar viva davant un dels seus fills. El seu cas va commocionar la societat espanyola i, tot i que s'ha avançat molt des de llavors, d'Anes Orantes encara n'hi ha a tot arreu. Ni una menys.
Comparteix:
