Canal web: la programació alternativa d'Andorra Difusió

Obrir en una altra finestra

ATV En Directe

Obrir en una altra finestra

Salvador Sobral era un miratge

Salvador Sobral era un miratge

El darrer Festival d'Eurovisió, un cop més seguit per centenars de milions de persones, ha tornat a generar controvèrsia al voltant de la proposta guanyadora, res de nou. Però, si l'any passat amb el portuguès Salvador Sobral es van trencar certes barreres i la qualitat musical es va imposar... ara, hem tornat enrere?

Televisió

Gent que sap molt més que jo del Festival de la Cançó d'Eurovisió m'ha demanat que escrigui això. Potser és perquè sóc músic i melòman, i miro el festival cada any sense molta implicació, però enguany he passejat la meva indignació per diferents fòrums després d'haver constatat que Eurovisió torna a ser el 'Festival de l'Espectacle Televisiu' que havia sigut les darreres dècades.

Proposo que li canviïn el nom ja d'una vegada. Trobo a faltar les orquestres en directe dels anys seixanta, les propostes originals que acabaven determinant el que sonaria els anys següents, el protagonisme dels temes que esdevenen clàssics per sobre del personatge que els interpreta. Guillermo Vilella, també conegut com a Guille Milkyway, responsable de La Casa Azul, cantant, compositor, DJ i productor musical català, qui també sap molt més que jo d'Eurovisió i d'història de la música, va lamentar en una entrevista a Rac1 la falta de frescor de les propostes musicals d'aquesta edició. Entre els participants jo vaig detectar, com a mínim, una versió dolenta de James Blunt, Kate Ryan, Woodkid, Depeche Mode, Justin Bieber, Ana Torroja, The Cranberries o Azúcar Moreno, per citar-ne alguns.

Música

Algunes delegacions van apostar per una proposta basada en la música més que en un espectacle televisiu total (un producte de la indústria que conjugui la posada en escena, el vestuari, la producció musical i, fins i tot, el nom de l'artista). El Regne Unit, Portugal, Irlanda o els nostres veïns, França i Espanya, són alguns dels països que van confiar en l'esperit més musical. Cap d'ells va quedar entre els 10 primers classificats. El resultat de Portugal, Regne Unit o Espanya va ser especialment dolent pel que fa a la classificació general al rànquing del concurs, però no per la qualitat musical.

L'aposta per la música va resultar fallida. Qui va pensar en un producte global i total, com Israel, ho va encertar. També és art, però amb una dosi molt més gran de màrqueting. No és que Espanya no tingués dosi de màrqueting, amb l'explotació de l'efecte Operación Triunfo, tot i que Amaia i Alfred han demostrat que estan molt per sobre del fenomen. França també tenia una petita dosi, portant el problema dels refugiats a un producte per a una audiència continental, però sense oblidar la música. No va agradar a l'audiència. Salvador Sobral triomfant el 2017 no va ser més que una anècdota en la història recent del festival.

Sobral va haver de recordar en el seu discurs d'acceptació del premi l'any passat que la música “no són focs d'artifici, són sentiments”. “És una cançó horrible”, va dir el guanyador de l'any passat sobre 'Toy' , la proposta d'Israel amb Netta, primera classificada d'enguany. Sembla que no va calar el missatge, o potser sí, i que símplement els telespectadors i jutges dels 49 països participants s'emocionen més amb Netta que amb Mercy, de Madame Monsieur, o Tu Canción. Llàstima que no es pogués votar l'actuació de Sobral amb el gran Caetano Veloso.
 


 

Geopolítica

Que t'agradi la música elegant i complexa i prefereixis Toy per ballar borratxo no vol dir que siguis innocent. Eurovisió ha sigut, és i serà molt més que el Festival de la Cançó. Em fascinen els moviments geopolítics que es produeixen en aquesta mena d'assemblea general de les indústries musicals i televisives europees. Algú que ha participat en aquest festival em feia posar els ulls sobre els balcans o les exrepúbliques soviètiques, que amb els canvis en el sistema de votació (ara el 50% dels punts els atorga un jurat escollit per cada país) ja no passen fàcilment de les semifinals, perquè no tenen l'oportunitat de votar-se endogàmicament del tot.

Desconcertant va ser l'entrada en escena de l'espontani d'aquesta edició. No era Jimmy Jump, era un activista polític de Londres anomenat Dr. ACactivism, que va agafar el micro de SuRie, la representant del Regne Unit, per demanar “llibertat” als “nazis moderns de la premsa del Regne Unit” i recordar que “la guerra no és la pau”.

També és interessant la controversia perquè la Unió Europea de Radiodifusió, organitzadora de l'esdeveniment, va trencar fulminantment el contracte amb Mango TV, la televisió xinesa que va censurar de la gala tot allò que tenia a veure amb l'homosexualitat (incloent-hi pixelar banderes amb els colors de l'arc de Sant Martí o eliminar l'actuació d'Irlanda, que incloïa la interpretació d'una parella homosexual). Decisió encertada, en defensa d'un dels col·lectius que més seguidors aporten a l'esdeveniment. Però paradoxal, perquè alguns dels països que hi participen són obertament homòfobs.

Malgrat això, em sorprèn més el cas d'Israel, que un dia enamora Europa amb un espectacle musical que parla de l'assetjament i l'endemà assassina persones desarmades a la franja de Gaza. El pròxim festival se celebrarà a Jerusalem. La Unió Europea de Radiodifusió no s'hi ha manifestat.
 


Jordi Domingo és gestor web a RTVA, músic i melòman

Comparteix: