ATV En Directe

Obrir en una altra finestra

Canal web: la programació alternativa d'Andorra Difusió

Obrir en una altra finestra

Família, escola i la nova realitat

Família, escola i la nova realitat

El coronavirus ha fet realitat aquelles pors més temudes per molts pares i mares: infants sense escola, sense ludoteca, sense activitats extraescolars, sense poder anar a casa dels avis, sense parc... i a més, sense poder sortir de casa. A la frase més repetida a les llars d’Andorra, almenys mentalment, “què faré amb els nens ara que l’escola està tancada?”, s’hi van sumar les classes online. Sí, d’una forma totalment sobrevinguda, de la mateixa manera que ho ha estat el virus.

Per a molts/es ha estat tota una aventura. Més o menys traumàtica, ja sabem que les situacions de cada casa són ben diferents. I sens dubte, tot un repte econòmic i/o tecnològic. Amb la intenció de veure-ho i transmetre un missatge carregat de positivisme, podem dir que no existeix, pràcticament, bretxa digital a Andorra.

Tot i que alguns/es heu acabat ben saturats/des d’enviar feines i reinventar-vos cada dia, per distreure’ls, creieu-me, el temps de confinament ha estat de profit. I deixeu-me convèncer-vos del perquè.

El confinament ha estat un moment per seguir desenvolupant, conscientment o inconscientment, aquelles competències socials als nostres infants. Aquestes, també necessàries per fer front als reptes que la societat demana i que, possiblement durant el dia a dia, no les desenvolupem com voldríem. Però no ha deixat de ser un espai d’aprenentatge per a tota la comunitat educativa (pares, mares, mestres i alumnes). Permeteu-me una opinió personal i és que quan estem educant, tant és vàlid el saber i el saber fer, com el saber ser i el saber estar. El que antigament coneixíem com les actituds, vaja.

D’acord, però què hem de fer, ara? I la pregunta més important: quin és el paper que ha de desenvolupar la família?

Sens dubte ara és un gran moment de canvi de visió. És un moment per fer un acompanyament molt més fort en aspectes psicoemocionals als nostres infants i adolescents. Més enllà de tenir pensaments apocalíptics de com avaluarem, el què, el com, percentatges, notes, si cal allargar el curs perquè no estan preparats... STOP!

Ara són moments de nodrir, moments per orientar, per estimular, per recordar que no hem deixat mai d’estar al seu costat. Moments d’escurçar distàncies, ni que sigui a un metre i mig. I encarrilar-ho, especialment, per fer un bon tancament de curs. Més enllà de l’aspecte purament curricular.

Algun cop, participant en alguna tertúlia de Ràdio i Televisió d'Andorra, he pogut parlar de la capacitat de resiliència dels infants. La resiliència, en llenguatge més planer, és la capacitat de tornar al punt de partida després d’una situació difícil. Imagineu-vos tornar a la situació psicoemocional d'abans del confinament. Ells ho aconseguiran molt més ràpid que nosaltres, sens dubte (un dels altres desavantatges de fer-se gran). Però és del tot necessari que ho estimulem perquè així sigui.

Finalment, famílies, tot depèn de quina mirada li posem a la situació que ha de venir. I cal fer-ho amb positivisme i amb la ment oberta. Aquesta experiència ens ha d’ajudar a valorar, conèixer i respectar més la tasca docent, si us plau, de la mateixa manera que hem de creure que els infants han sortit un xic més reforçats com a ciutadans i com a persones. Igual que els adults. Valors com la solidaritat, l’altruisme o l’austeritat potser eren desconeguts per a alguns/es. I és que l’empatia cap a la fragilitat de les persones, i com les actituds solidàries uneixen més que destrueixen, és un gran aprenentatge col·lectiu.

Hem de seguir construint una nova realitat a l’escola. Però també una de nova que als professionals ens ha de fer reflexionar cap a quin model d’ensenyança hem d’anar i quin paper, les tecnologies de la informació i la comunicació (a mi m’agrada més el terme tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement), han de desenvolupar. L’educació ens mou. Un dels avantatges de poder-ho fer, a l’escola i a casa, és la possibilitat d’anar sembrant afecte i ser referents per a uns infants que han d’esdevenir, en un present i futur ben pròxims, millors persones.

Un article de Carles Perea, educador social, mestre i psicopedagog

Comparteix:

18.207.250.80