Mentre em treia la carrera de psicologia treballava com a guia de riu i de barrancs al Pallars. M’ho vaig passar tan bé! Del riu vaig aprendre moltes coses i voldria compartir amb vosaltres una gran lliçó. Quan baixava una barca de ràfting m’agradava estudiar el comportament dels meus clients, especialment si formaven part d’un grup d’amics o d’empresa.
De vegades, si el grup responia bé i les condicions ho permetien, jugava una mica anant a buscar un pas complicat o dinamitzava la baixada amb alguna topada que feia caure a part de la tripulació o fins i tot bolcava el bot.
Tot i no haver-hi perill, la percepció subjectiva dels clients era que havíem bolcat i que calia tornar al més aviat possible al bot. Quan els meus clients tenien l’aigua al coll, mai millor ben dit, aflorava en ells una mena d’egoisme que els mobilitzava a la supervivència, en aquest cas cap al bot.
Però el cert és que jo sempre advertia i donava instruccions clares abans de bolcar. Sempre deia que anàvem a jugar una mica, que no es corria cap perill i que el més important era recuperar els rems i agafar el company que entrava al corrent perquè no marxés molt lluny de la barca.
Recordo molt bé els llocs on bolcava la barca, llocs sense perill que anaven a morir a un contracorrent que retenia rems, persones i barca.
Però el cert és que, tot i tenir instruccions clares per part del líder, en aquest cas jo, la por i les ganes de no prendre mal despertaven més aviat l’egoisme que l’altruisme. No els culpo, és, fins a cert punt, normal.
Animat per veure els resultats repetia el meu experiment tants cops com m’era possible i, sí, sempre amb el mateix resultat... Quan venen maldades, la gent mirava per ells i actuaven sense pensar massa.
Arribat a aquest punt, no tenia més remei que tranquil·litzar la meva tripulació així com donar ordres directes i clares.
Ja fa mesos que estic observant el mateix a nivell d’empresa. Ara just he acabat de formar tot el personal d’una cadena de televisió, una mica més de 6.000 persones i he pogut veure la mancança de recursos que tenim, la fatiga que acumulen i la tendència a l’aïllament i a l’anar fent.
Els empresaris prou feina tenen a mantenir el vaixell, els caps a anar fent i els treballadors a intentar mantenir el lloc de feina tot convivint amb la por a un acomiadament imminent o una suspensió temporal de contracte
Ningú té en compte la salut mental a l’empresa o, potser, no prou en compte. La situació professional actual genera molta angoixa a la qual hem d’afegir l’angoixa de la pandèmia així com altres emocions intenses com la por i la tristesa i, estimats lectors, caps, empresaris i companys d’equip, això ens ho està posant tot més complicat.
Som persones i com a persones imperfectes no podem separar allò professional d’allò personal. Algunes persones van a treballar amb por de contagiar-se de Covid per culpa d’aquell company que no segueix cap pauta de prevenció. Algunes persones passen les hores sense poder concentrar-se pel panorama que tenen a casa amb la parella sense feina des de fa mesos. Alguns dels nostres companys no poden avançar perquè el seu cap està tan dispers que no para de donar instruccions vagues i fins i tot contradictòries.
El dia a dia és complicat. La frustració que sentim es transforma en ira i ràbia i se l’acaba menjant el company de feina que menys s’ho mereix. La fatiga acumulada es transforma en errors i els errors en queixes dels nostres clients. Les dificultats que tenim per dormir es transformen en irritabilitat i en conseqüència perdem la tolerància que tant necessitem per compartir espai amb persones amb les quals compartim un lloc de treball. La por que ens domina es transforma en accions no sempre netes per assegurar-nos la feina i el sou.
Podríem seguir i seguir. La tensió acumulada a la feina acaba provocant conflictes a casa i els conflictes que hem patit a casa acaba provocant problemes a la feina.
Tothom fa el que pot, però aquest és el moment en el qual cal que el líder sigui més visible que mai. Quan tot va bé fer de líder és fàcil, però quan tot va malament, ai quan tot va malament, ens costa veure els líders ja que o bé s’amaguen per comoditat o per por o bé accentuen el seu temperament o bé van improvisant com poden.
Necessitem tenir cura del nostre equip. A més a més, com he pogut anar comprovant en totes les formacions sobre resiliència que he estat fent aquests mesos a empreses, l’equip respon fantàsticament bé ja que estan mancats de recursos, de suport i de tècniques concretes.
A la feina tenim una prioritat: no generar més tensió en els nostres equips. La tensió ho complica tot. De vegades no tenim més opcions, però sovint, amb una mica de planificació, comunicació i foment del treball en equip, tenim prou per alleugerir aquestes tensions i millorar la salut emocional dels nostres equips.
Això anirà per llarg. Ara estem encaixant el que ha passat i intentant anar posant remei, dia a dia, segons van esdevenint les notícies i canvis de context. Aviat ens tocarà reinventar-nos i adaptar els nostres serveis a les circumstàncies i en uns mesos ens tocarà fer front a una gran crisi donant el millor de nosaltres mateixos.
Hem d’anar junts, més que mai, tenint cura dels diferentes membres de l’equip, amb una mirada amable, amb comprensió i estima, donant el suport que tots necessitem. Hem de compensar aquestes emocions tan intenses que sentim amb emocions intenses de sentit contrari. Hem de parlar d’esperança, però l’hem de transformar en un pla de treball.
Hem de fer un clima que doni una mica de calma i estabilitat en un entorn tan inestable i sobretot, hem de tenir cura de les persones i del que senten. No ens serveix de res una gran comercial paralitzada per la por, no ens serveix de res un gran enginyer que ha perdut la creativitat per l’angoixa, no ens serveix de res una gran cambrera estressada pel seu cap i no ens serveix de res, per descomptat, tensar encara més la situació.
Insisteixo, les persones amb les quals treballem pensen, fan i senten i, lamentant-ho molt, hem de prestar més atenció al que senten. Ara, més que mai, hem d’apostar pel benestar dels nostres treballadors i companys.
Cal crear espais a on descarregar tensions, moments per parlar, fomentar el companyerisme i trobar vies de sortida per les tensions acumulades. Cal tenir cura del benestar emocional dels nostres equips i per fer-ho només hi ha un secret: Mirar als ulls de la persona que tenim davant...
Un article de Tomàs Navarro, psicòleg.
Fotografia: Pxhere (llicència Creative Commons)
Comparteix:
