Ja estem tots a caseta. Qui ens ho hagués dit! Fa unes setmanes la nostra vida era tan normal, tan nostra, amb les seves alegries i les seves penes, les seves misèries i els seus èxits, una vida normal, una vida imperfecta, però que valia la pena ser viscuda.
La distància i el context ens fan creure que érem feliços. Potser sí, potser no, però no cal mirar enrere amb nostàlgia ja que la memòria és mala consellera. El fet és que ens agradés més o menys, teníem els nostres petits vicis, les nostres rutines sanadores, els nostres capricis i la nostra incerta vida normal.
I de cop i volta no podem fer allò que tan bé ens anava. Aquell cafè amb llet llegint el diari al forn del poble, aquella esquiada ràpida abans d’anar a treballar, la cervesa amb els companys del gimnàs, xerrar amb aquell client que ens venia a veure cada dia.
Sobtadament la nostra vida canvia, així, sense demanar permís i perdem tot allò que ens ajudava a mantenir l’equilibri en el nostre dia a dia. Aquest virus, aquest tros d’ADN envoltat de lípids, provoca que ens quedem a casa, una casa que sovint no està preparada per viure-hi tot el dia, cada dia, durant setmanes.
A més a més arriba en el pitjor moment, com si hi hagués un moment propici. I a més a més ens posa davant del silenci, de la vida més crua, deixant-nos sols amb nosaltres mateixos. El silenci és la manca de distraccions, el silenci és el pas previ per prendre consciencia, per veure allò que ens oculta el soroll, el silenci, amics lectors, ens fa por.
De canvis n’hi ha de dos tipus segons la seva evolució i segons com es donen. Per una banda tenim canvis que triem i canvis que no triem. Els canvis triats són molt fàcils de fer i no requereixen d’un procés d’adaptació. En canvi els no triats requereixen de la nostra adaptació.
També tenim canvis a pitjor, a millor o d’evolució incerta. Els canvis a millor no ens requereixen fer cap esforç, en canvi els que són a pitjor o tenen una evolució incerta requereixen de la nostra millor fortalesa emocional per poder adaptar-nos.
Anem sumant angoixes. La incertesa, la por i la convivència continuada són diferents brolladors d’angoixa i d’estrès que ens compliquen el dia a dia.
Potser compartim casa amb uns amics, amb els pares, una parella o uns fills. Potser estem sols. Estiguem com estiguem arribarà un moment on ens saturarem, on voldrem tornar a sortir a la muntanya, a fer aquell glop amb els amics o a passejar per una avinguda Meritxell plena de gent, tot i que mai ens ha agradat.
Però vols que et digui una cosa? La vida és com és, no com voldríem que fos i quan abans ens adaptem als canvis, abans podrem superar-los. Com dic al meu tercer llibre, Wabi Sabi, que acceptis quelcom no vol dir que estiguis d’acord, ni tan sols que t’agradi, però és el primer pas per poder superar qualsevol obstacle. No ens queda un altre remei. Hem de superar aquest confinament.
Si t’ho penses bé, tampoc ens demanen tant. No hem de sacrificar el nostre primogènit, ni donar un ronyó, ni marxar durant mesos de casa per viure en tendes de campanya.
Tenim internet, llibres, ens porten el menjar a casa, podem fer videotrucades amb les persones que més estimem, si t’ho penses bé, no és un esforç tan gran comparat amb el que han hagut de fer els nostres padrins.
Potser el problema és que no tenim costum de fer esforços. Potser el problema és que ens hem desgastat fent esforços sense sentit, en reptes esportius que ens distraguessin, en feines que no ens agraden, però que ens donen estatus, en viure la vida que altres volen que visquem.
Sé que estar tot el dia a casa és un rotllo. Què m’has de dir a mi que em passo tot el dia a les muntanyes! Per això et dono algunes eines per poder portar millor aquest confinament, les mateixes que jo mateix faig servir, com a psicòleg i com a persona.
Ara més que mai, ens necessitem. Només ens en sortirem si cooperem i donem el millor de nosaltres mateixos.
Un article de Tomàs Navarro, psicòleg.
També pots escoltar-lo en aquest podcast de l'Ara i Aquí on ens dona eines per no caure en una espiral negativa :
Comparteix:
